Models de consum, implicacions ambientals i socials

Recentment vaig parlar en un sopar tertúlia de varis aspectes ambientals i socials relacionats amb el nostre model de consum, i he volgut compartir algunes reflexions entorn aquest dia a dia nostre que a poc a poc ens aboca a un atzucac on el planeta i la majoria de les persones que hi vivim en sortim molt malparats, i la tendència segueix sent, malauradament, la mateixa que la dels darrers 200 anys.

Introducció al model consumista

El nostre model consumista capitalista actual està basat en el comprar, utilitzar i llençar. Per això cal produir moltíssim, i la majoria de vegades es produeix en països molt allunyats on els drets laborals, més que drets laborals podem parlar d’esclavatge, en condicions laborals molt dures, mesures de seguretat mínimes, i on també les mesures de protecció del medi ambient són properes a zero. I els beneficis no solen anar a parar als productors sinó a les arques de les grans multinacionals i corporacions que s’enriqueixen venent-nos un producte produït en les condicions que he esmentat anteriorment. De fet, nosaltres consumim una majoria de productes importats.

Vist des d’aquí a la majoria de nosaltres no ens representa cap problema, primerament perquè aquestes problemàtiques ens solen quedar molt lluny del nostre dia a dia, prou problemes tenim nosaltres en sobreviure i els que estem més conscienciats en intentar canviar l’entorn que ens envolta, per pensar en problemes d’un abast global o un abast local on els causants d’aquests desequilibris tenen la paella pel mànec; i també perquè les alternatives que existeixen a aquest model de consum no són de moment efectives perquè són puntuals i respecte a la oferta global de productes son minoritàries.

Però cal pensar que qui canviarà aquesta tendència, si volem, som nosaltres mateixos adquirint consciència d’aquesta autodestrucció que estem realitzant a nivell social i a nivell ambiental perpetuant aquest sistema de consum; i un cop adquirida aquesta consciència, desenvolupar actuacions que puguin anomenar-se revolucionàries per capgirar la situació.

Parlo del terme revolucionari, que es pot aplicar també a l’ecologisme, i és emprat per activistes com Arne Naess, noruec, que defineix l’ecologisme revolucionari com el que les propostes i accions aconsegueixen donar lloc a un sistema social i econòmic diferent a l’actual, on es valorin els sistemes naturals pels seus valors i no com a simples recursos econòmics, que contempli un decreiexement en el consum de recursos i que aquest consum serveixi per satisfer les necessitats vitals. Canviar el paradigma de societat i es potenciïn valors com compartir, cooperació, aprendre (no cal que tothom tingui de tot però a la vegada també cal ser més autosuficients); i aquest ecologisme revolucionari el contraposa a l’ecologisme superficial que és el que duen a terme la majoria de grups polítics d’esquerra, entitats conservacionistes, etc; que no contradiuen el model capitalista i consumista i es limiten a reclamar una major protecció dels recursos, disminuir la contaminació, reciclar millor, donar miserables incentius que no serveixen per res... Aquests partits i entitats viuen del sistema ja que reben subvencions, es publiciten als mitjans de masses controlats pel sistema, però no reclamen una transformació del model actual, que és l’única solució (al meu parer) per fer front a aquestes problemàtiques socials, ambientals, de salut, etc, que en el fons són creades per aquest sistema capitalista i en fa negoci, negoci que acaba a les arques, com sempre de les grans multinacionals, ja que elles creen el problema i la solució que allarga el problema.

L’inici del problema rau en que des de la revolució industrial, que va donar lloc a un augment de la productivitat, i el desenvolupament del sistema econòmic capitalista, ens hem abocat a un consum desmesurat induït pel propi sistema.

Per garantir l’èxit del model capitalista s’han ideat estratègies que han calat entre nosaltres des de fa dècades: globalitzar el comerç internacional per crear demanda on no n’hi havia i explotar els recursos naturals i humans d’altres zones del món, inculcar-nos que a tota família o persona ens cal un cotxe, 3 teles, 1 mòbil, una tablet, un portàtil, un habitatge de compra i si són 3 millor, un gos de raça, una rentadora-assecadora, un rentaplats.... i aquesta idea sorgeix a partir del Crack del 29 a Amèrica i després escampat per tot el món. Aquí va calar després de la guerra i la pobresa, on tenir tot això era sinònim d’una vida millor, i no tenir-ho era relegar-te a l’escala social més baixa i marginada. La publicitat i les modes ens recorda cada dia aquesta necessitat de comprar, i qui es nega a regalar algun producte desitjat per la parella, la filla o el iaio, encara que jo pugui estar conscienciat.

Una altra estratègia: on no arriben diners en efectiu, fem crèdits, així compres i ja pagaràs.

Una altra estratègia: necessitat que la gent compri obligatòriament aquests productes de “primera necessitat”, mitjançant l’obsolescència programada: el disseny de productes amb una vida molt inferior a les possibilitats tecnològiques: fa uns anys per la tele vam veure que es va celebrar que una bombeta als EEUU va fer 100 anys que estava funcionant ininterrompudament, i ara duren pocs anys, i es fan bombetes de baix consum que duren igualment pocs anys. O impressores que deixen de funcionar quan han realitzat un número determinat de còpies. O telèfons que quan la bateria deixa de funcionar has de canviar tot l’aparell enlloc de canviar només la bateria. O roba que en 4 rentades comença a perdre les propietats... Milers d’exemples fets expressament per tenir la necessitat de seguir comprant i que intentar reparar-los sigui més car que comprar un producte nou. Associat a això trobem l’obsolescència tecnològica: canvis en format d’escriure (de màquina a ordinador), o de veure pelis (VHS a DVD) que obliga a prejubilar aparells que funcionen correctament (però ens han deixat de ser útils).

I una darrera estratègia: la moda de productes d’un sol ús (d’utilitzar i llençar), que ens l’han venut com a ideal de comoditat i modernitat: gots i plats de plàstic, tovallons de paper, bosses de plàstic, fulles d’afeitar, guants d’un sol ús, embalatges que ocupen 10 vegades més que el producte que comprem,...

Un exemple de l’impacte generat per l’obsolescència programada podria ser: per compensar les emissions associades a la producció d’un ordinador portàtil (extracció de materials, processos industrials de fabricació, transport....) caldria un ús d’entre 40 i 90 anys segons el model de portàtil, i està pensat per tenir una vida de 2-3 anys. I segur que canviant una peça o el processador tindria una vida útil molt major a la que tindrà. Però no interessa perquè cal seguir comprant.

Tot plegat ens fa viure en una societat cada cop més injusta i destructora del capital humà i natural. El problema no és tècnic, sinó polític i de model econòmic, això cal que quedi clar, i nosaltres, d’això cal adquirir-ne consciència, formem part d’aquesta societat, i actuant passivament l’estem perpetuant.

Impactes derivats de la sobreexplotació de recursos (sòls, aigües, minerals, combustibles,...)

N’hi ha molts i de molt negatius:

·         Disminució de la biodiversitat

·         Contaminació de l’aigua, del sòl de l’atmosfera (- qualitat de vida, - salut)

·         Augment del preu de les matèries primeres i productes (la població més vulnerable es queda sense accés)

·         Conflictes i guerres per la gestió dels recursos

·         Impactes globals a l’ecosistema: canvi climàtic que pot comportar la destrucció del nostre mode de vida actual i potser la supervivència. I això ho provocaran les generacions més preparades tecnològicament i amb més coneixements

·         Desequilibris socials cada vegada més extesos: poques empreses controles quasi tots els recursos, mentre que la població, no hi té accés ni n’obté benefici. Això s’accentua en l’explotació de recursos de primera necessitat (aliments, aigua....)

El discurs polític i econòmic actual i les solucions que el propi sistema proposa es basen en augmentar l’eficiència dels processos, però per si sola l’eficiència no genera sostenibilitat. Amb l’eficiència actual no som sostenibles perquè buidem els oceans de peixos, perdem varietats locals al camp en favor dels transgènics, contaminem els aqüífers, ens cal importar tones i tones d’energia, de materials i de productes manufacturats, els residus ens omplen els abocadors, etc. La seva eficiència beneficia els que controlen els recursos però perjudica la resta de població.

Un dels indicadors de sostenibilitat és la petjada ecològica, la superfície que ens faria falta per satisfer els recursos que consumim, i a Catalunya faria falta quasi bé 3 vegades més de territori per poder ser sostenibles amb el model de vida actual.

Un altre indicador de la nostra sostenibilitat i més palpable i quotidià són els residus produïts.  A Berga (16.400 habitants) produïm 1,3 kg residu / persona / dia (unes 2000 tones a la comarca del Berguedà al cap de l’any), el doble que quan els nostres pares tenien la nostra edat; el 85% dels residus produïts són recuperables fàcilment perquè corresponen a paper, vidre, envasos i matèria orgànica, i la majoria de la resta via deixalleria també es podria recuperar), però la recollida selectiva recull el 17% dels residus. La resta va a l’abocador de Font Ollera, a Pedret, que està saturat. Ara cal ampliar l’abocador, que costa 365.000 euros, i d’aquí a 2 anys tornarà a estar al límit. Això reverteix a la salut del medi natural de la nostra comarca i a la nostra butxaca. I ens fa ensopegar sempre amb la mateixa pedra.

Per revertir la situació caldran canvis globals i canvis locals

Globalment: Cal acceptar que els recursos són finits i ara mateix del planeta n’extraiem molt més del que ell mateix pot regenerar; el creixement econòmic ha de tenir un màxim, ja que sinó va en detriment del planeta i de la majoria dels habitants, i l’economia ha d’estudiar la manera de satisfer les necessitats humanes incloent valors de justícia i igualtat, amb uns recursos limitats.

Una proposta és el model d’economia circular: abandonar l’especulació i apostar per tancar el cicle dels materials: tot el que es produeixi, un cop hagi realitzat la seva funció, es pugui reintroduir al cicle productiu de nou; canviar combustibles fòssils per energies renovables, i preservar la biodiversitat, no com a bé d’explotació sinó com a actiu bàsic. Parlant dels impostos cal gravar més al consum de recursos i no al treball, com passa ara, per promoure l’eficiència en l’ús de materials i augmentar l’ocupació. I cal gravar als productors perquè s’ocupin del reciclatge o reutilització.

Promoure el model del residu zero: Que en el nostre model de societat no hi hagi residus, sinó subproductes per fabricar de nou. Per això cal productes ben dissenyats. Aquest model no contempla ni abocar ni incinerar residus, sinó recuperar, reciclar i reutilitzar. A part de tancar el cicle, cal empetiti-lo. Cal consumir menys recursos.

Aquest canvi de paradigma empodera la gent ja que aquesta esdevé el motor del canvi, gràcies a que s’educa la població en la sostenibilitat i la fa partícip del canvi, connecta i activa la gent.

Localment:

Cal avançar cap abastir-se localment (el 40% de l’energia consumida globalment s’associa al transport), això crea autoocupació, sostenibilitat, cooperació,...

La majoria ens sentim impotents com a persona a l’hora d’afrontar grans problemes com el canvi climàtic, polítiques econòmiques.... però cal saber que tenim capacitat real d’incidir sobre aquest sistema. Primer, actuant nosaltres d’una forma responsable, i després, implicant-nos amb les organitzacions, entitats i administracions més properes per tal que aquest canvi s’estengui .

Les eines

Reflexionar i parlar: què necessitem per ser feliços? El sistema i els mitjans ens fan creure que necessitem totes les novetats. Potser aquests béns ens fa sentir més sols, fràgils i dependents? Potser cal escoltar els nostres avis quan expliquen que tenien poc i eren feliços. Potser cal gaudir i compartir temps amb gent que sí que té uns valors de necessitar poc, d’observar i aprendre molt, de ser actiu, inquiet, curiós, apassionat.... I això per desgràcia no surt a la tele ni ho anuncien al supermercat. A mi personalment m’ha entusiasmat i obert la ment moltes converses amb gent que m’envolta (sóc afortunat) senzilla, humil, però amb grans valors que pel fet de portar una vida austera també porta una vida sostenible, però a la vegada molt rica i intensa. Gent a qui se l’hi il·lumina la mirada quan passejant per l’entorn reconeix una orquídia abellera, gaudeix d’una posta de sol rogenca, s’entendreix quan parla amb una iaia riallera, somriu quan comencen a madurar els tomàquets que va sembrar 3 mesos enrere, i somriu quan t’ofereixes a ajudar-la a fer una melmelada quan les figues omplen les figueres.

Reflexionar més: perquè unes pomes cultivades a 10.000km són més barates que les cultivades a la comarca veïna? És problema que en el preu de les foranes no inclou costos de personal i ambientals perquè aquests són pràcticament nuls? O perquè l’empresa que les comercialitza, distribueix 1000 altres productes i l’hi interessa rebentar preus i guanyar per un altre costat? Aquest aliment és un bé de consum o un bé especulatiu? Els agricultors que planten pomes a l’altra banda del món per nosaltres tenen menjar per ells?

Cooperar: aprofitament comunitari de recursos i serveis: compartir cotxe o bicicleta, borses de materials de construcció comunitàries, serveis comunitaris varis (impressores, rentadores....) molt en auge en altres països europeus, reutilitzar excedents de menjar, horts comunitaris

Esforç personal o noves idees? Exemple dels bolquers: són d’un sol ús, i no són reciclables per la seva composició. Podem tornar als bolquers de cotó reutilitzables, que haurem de rentar (molt menys impacte però més molèstia) o empreses que ofereixen el servei de reutilitzar (i rentar) els bolquers. Més econòmic i sostenible que els d’un sol ús. Exemple de càpsules de cafè. Ara les càpsules es componen d’una barreja de materials no reciclable. Milers de milions d’unitats venudes. Còmode però un atemptat pel planeta. Podem tornar a la cafetera. I aprofitar el marro del cafè per fer-hi créixer xampinyons o abonar les torretes o l’hort.

Comprar a granel: els plàstics deriven del petroli (cal importar-lo) i té un alt cost energètic la seva producció i elaboració, i la seva descomposició sol tardar segles abocat al medi ambient. I el seu és des que s’envasa un aliment fins que es consumeix (1 setmana????). A Berga se’n recupera un 15%. I de mala qualitat. Cada cop més botigues permeten comprar a granel. A part de fruiteries, a les botigues de productes ecològics hi ha una gran gamma de productes a granel (fruits secs, detergents....). Una altra opció és implementar el Sistema de Dipòsit Devolució i Retorn (SDDR) per envasos: un sistema de gestió on participen productors, comerços i consumidors, i que consisteix en aplicar una petita taxa als envasos, que serà retornada als consumidors una vegada hagin retornat l’envàs. S’ha provat a Cadaqués on s’hi ha involucrat comerços adherits. A Europa funciona i es recull un % altíssim de plàstic i pur.

Cultivar-se els productes (en hort, en torretes) i fer compostatge casolà. Així tanquem el cicle de la matèria orgànica (i eliminem el 40% dels residus generats!) a part que eliminem els costos energètics de les compres i fem salut i vida social si preguntem dubtes al veí, i si compartim podem fer intercanvi de productes que això crea un model econòmic molt millor.

Fes-ho tu mateix. A part de cultivar podem aprendre a cosir, a fer sabons, medicina alternativa basat en plantes medicinals, netejar amb productes naturals com llimona, vinagre, alcohol... enlloc de productes químics molt tòxics... és una inversió en temps però una inversió en coneixement i viure grans experiències si es fan en grup.

Espais i tallers d’autoreparació i reparació: de bicicletes, d’electrodomèstics, de mecànica, de roba, d’informàtica, de fusteria, de cuina.... a Barcelona i altres indrets del país moltes entitats gestionen espais que ofereixen aquest servei que facilita l’aprenentatge, ens fa més autosuficients i solidaris.

Planifiquem les nostres compres: actualment a Europa es llença la meitat del menjar produït que està en bon estat. A Catalunya amb el menjar que es llença podria alimentar mig milió de persones l’any. Alhora de comprar cal tenir en compte l’origen dels productes i el seu impacte ambiental i social (positiu o negatiu), i analitzar la dieta (ara estem sobrealimentats en carn, i això ens perjudica la salut i el medi ambient, ja que per produir carn es necessita molta més terra, aigua i energia que per produir aliments vegetals). Segons les possibilitats podem plantar el nostre menjar o participar d’una cooperativa de productors i/o consumidors. I exigir que a l’escola i la llar d’avis, el menjar que se serveix sigui ecològic i de productors locals.

Consumir menys energia: consumir productes locals i desplaçar-nos a peu o en bicicleta, utilitzar aparells de baix consum i utilitzar-los quan sigui necessari, i compartir tots els aparells que puguem.

I des de les administracions municipals?

Recollida selectiva porta a porta, taxes d’escombraries en funció de la producció i el reciclatge (per exemple, pagar per cada bossa de fracció generada, i a un preu diferent cada una), instal·lar una planta de compostatge municipal on el compost el puguin utilitzar els veïns o en jardins públics, compra verda per part de les institucions,... Potenciar el reciclatge disminueix les taxes a l’abocador i augmenta el benefici de vendre fraccions ben segregades. Abarateix el cost i estimula l’economia local.

Les administracions han d’incentivar i promoure totes aquestes formes d’actuació, que són sostenibles, saludables i socialment més justes.

Conclusió

Penso que la nostra acció ha d’abastar diferents fronts, i no hem de centrar-nos en ser nosaltres perfectes (tant de bo hi anem avançant), però no cal aïllar-nos de la societat per tal de ser sostenibles, ni deixar d’anar al supermercat ni deixar de comprar aparells electrònics, sinó que cal posar el punt de mira en la comunitat, en el nostre cercle familiar i de relacions, en l’entorn, per anar creant consciència (aquesta paraula l’he repetit bastant però en el tema ambiental trobo que és molt necessària) per aconseguir la transició cap a un sistema on nosaltres visquem millor i no ens carreguem el planeta. Exigim a l’administració que es posi les piles però a la vegada anem creant alternatives al model actual per ser menys vulnerables al sistema i estirar nosaltres mateixes de les regnes, i organitzem-nos entre totes i tots perquè el que podem fer 4 per separat és 4 i el que podem fer 4 junts és 16. Perquè en aquesta lluita no hi sobra ni res ni ningú.